OPINIÓ: Noms grans i noms petits

Comparteix-ho amb els teus amics:

Per Raül Massanella

Quan s’escrigui sobre els noms propis del procés de Catalunya cap a la independència, tant si s’aconsegueix com si no el proper 1 d’octubre, hi haurà una bona colla de noms grans. L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural ocuparan amb lletres grans l’apartat de les entitats que van dirigir la mobilització popular, una de les claus del procés. Al seu costat, el nom de les seves presidentes i presidents, al capdavant d’uns equips tècnics professionalitzats a còpia de l’experiència acumulada després de tantes manifestacions, vies, enquestes i campanyes de tota mena.

A l’altra banda, s’hi situaran els partits polítics i els seus líders, que des de les seves posicions clarament a favor, en contra o amb llums i ombres cap al procés, hauran hagut de canalitzar la mobilització popular representada per les dues grans entitats. Alguns d’aquests líders ja han decidit que potser només faran una part del procés, o així s’expressà el president Mas. En canvi, a Puigdemont i a Junqueras els pertocarà conduir el procés a bon port, sortejant els obstacles que vagin apareixent. D’altres, que han marcat perfil propi i s’han guanyat el respecte de la majoria de la classe política i social, ja han anunciat que no seran a primera fila, sinó que tornaran als carrers, que és on s’han fet. Em refereixo als diputats i diputades de la CUP, obedients als criteris de la seva formació i coherents amb el seu ideari.

També n’hi haurà que s’hauran perdut pel camí, atenallats per una concepció del país que va tenir el recorregut que va tenir, però que no va evolucionar al seu ritme. Són els Duran, Herrera i Espadalé, incapaços d’adaptar-se als canvis que el país estava efectuant i amb una proposta de país que es va veure superada clarament pels esdeveniments.

D’altres passaran als llibres d’història per haver intentat impedit tot allò que la voluntat popular demanava en massa, sovint des de posicions que buscaven més la desqualificació i la provocació que no pas des de posicions antagòniques però constructives. Albiol, Millo, Arrimadas, Iceta representen un sector de la societat catalana molt variat, però cada vegada més minoritari i que haurà de prendre una decisió en el nou país: la seva metamorfosi en líders de partits del nou estat o la seva desaparició. D’altres, com Rabell i Coscubiela, tot i haver entès en gran mesura els desitjos d’una part important de la societat catalana, no han sabut oferir propostes que anessin més enllà de la seva pròpia ideologia.

Menció a part mereixerà en aquest llibre d’història l’actuació i l’acció del Govern espanyol, entestat en utilitzar la judicatura com a arma llancívola, evitant de totes totes la utilització de les eines de què s’ha dotat la democràcia des de temps antics: el diàleg i l’acord.

Però n’hi ha molts més que, sense tenir noms propis, no només no seran recordats, sinó que, a més, tindran els seus noms en petit. Són les persones i entitats que han omplert milers de fulls de recollides de signatures, que han passat milers d’enquestes, que han enllaçat arbres i ponts de color groc arreu del país, que han assistit a milers d’actes a pobles i ciutats; són els milers de persones que han assistit a les manifestacions més grans que mai s’han fet a Catalunya i poser a tota l’Europa occidental. Són els milers de voluntaris que van donar sentit a la consulta del 9N i que van donar la primera i última, esperem, majoria absoluta independentista al Parlament de Catalunya. Són les centenars de plataformes i entitats aparegudes arreu, sobretot des que va arribar el primer tripartit i es va començar a parlar de reformar l’Estatut, que han batallat per arribar fins a l’últim racó d’aquest país petit que diu Llach per explicar que tenim un projecte, però no el podem fer sols.

A tots ells, caldrà dedicar-los un capítol principal quan, d’aquí uns anys, s’escrigui que a Espanya hi havia un poble que va decidir que volia ser un estat.

Per Raül Massanella