A Olot i als municipis de la Garrotxa hi ha habitatges buits

Comparteix-ho amb els teus amics:

Juan R. Lejarza d´Argelaguer

Segons dades del Consell General del Poder Judicial, des de 2007 i fins setembre 2013, a Espanya, ja s’ha arribat a 500.000 execucions hipotecàries, de les quals 96.927 a Catalunya. Segons l’informe presentat pel Col·legi de Registradors de la Propietat, només durant l’any 2012, la banca va quedar-se més de 30.034 primers habitatges per impagament de crèdits hipotecaris. Això suposa 115 desnonaments d’habitatge habitual per dia hàbil. Catalunya és la Comunitat Autònoma que encapçala tots els rànquings, tant d’execucions hipotecàries com de desnonaments. Segons les dades del Consell General del Poder Judicial de 2013 s’executen 45 llançaments al dia de mitjana.

A Olot, les xifres ens demostren la magnitud del problema: segons l’últim indicador oficial (IDESCAT), a Olot hi ha 3.118 habitatges buits, una xifra que representa el 18,60% del parc d’habitatges disponible a la ciutat, segons les dades oficials del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa, 102 famílies van ser desnonades de casa seva al llarg de l’any passat.

Ens trobem doncs davant d’una situació d’emergència habitacional, la situació d’emergència en que es troba gran part de la població s’està traduint també en un significatiu augment de les ocupacions d’habitatges. Una forma d’accés a l’habitatge que augmenta el grau de vulnerabilitat social dels qui es veuen abocats a recorre-hi.

La manca de recursos de les administracions locals per fer front a la problemàtica contrasta amb els milers de pisos en desús que acumulen les entitats financeres i les seves immobiliàries, actors principals i part responsable de la bombolla immobiliària.

Aquests immobles, sovint obtinguts com a conseqüència d’execucions hipotecàries, es mantenen buits ja sigui a l’espera de que el preu de mercat torni a elevar-se, o bé perquè es troben a la venda o a lloguer a preus inaccessibles per part de la població. El resultat són milers d’habitatges destinats exclusivament a una funció especulativa, eludint la funció social que ha de complir el dret de propietat.

Gran part d’aquestes entitats financeres han estat, d’una manera o altra, rescatades amb diners públics. Algunes directament gestionades a través del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), i del traspàs d’actius al anomenat ”banc dolent”, la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB). Paradoxalment, però, la forta inversió pública no ha anat destinada a cobrir les necessitats de la ciutadania i els ajuts milionaris a la banca, molts d’ells a fons perdut, no han implicat cap contrapartida social.

La situació descrita requereix actuacions per part de l’administració que possibilitin l’accés a l’habitatge de tots aquells ciutadans que se’n veuen exclosos, acomplint el mandat constitucional de l’article 47 de la CE. Encàrrec als poders públics que reiteren l’article 26 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC) i 11 del Pacte Internacional de Drets Econòmics Socials i Culturals (PIDESC).

Donada la gran quantitat de població amb necessitats habitacionals, resulta urgent mobilitzar l’habitatge buit en mans de les entitats financeres. Fomentar i garantir la funció social de l’habitatge, desincentivar-ne la utilització anòmala i penalitzar-ne, si s’escau, per donar resposta a la vulneració del dret, cal que els ajuntaments defensin les necessitats habitacionals de la població, amb procediments sancionadors.

A Olot i als municipis de la Garrotxa hi ha una gran quantitat d’habitatges buits. És imprescindible que l’Ajuntament sàpiga qui són els grans propietaris de la ciutat per tal de prendre mesures efectives per a posar-los a disposició de les famílies que ho necessitin.

L’article 41 de la Llei 18/2007, del Dret a l’Habitatge de Catalunya (LDHC) estableix com a utilització anòmala d’un habitatge la seva desocupació permanent i injustificada. Així mateix, en el seu punt tercer, disposa que en aquests supòsits l’administració competent haurà d’obrir un expedient administratiu per realitzar els actes d’instrucció necessaris per determinar, conèixer i comprovar els fets sobre els que haurà de dictar una resolució.

L’article 42 del mateix text legislatiu enumera diverses mesures que les administracions han d’adoptar per a evitar la desocupació permanent dels immobles. Tals com: l’aprovació de programes d’inspecció; la facilitació de garanties als propietaris d’immobles buits sobre el cobrament de les rendes i la reparació de desperfectes; el impuls de polítiques de foment de la rehabilitació d’habitatges en mal estat; la possibilitat de cedir els immobles a l’Administració Municipal per que els gestioni en règim de lloguer; i l’adopció de mesures de caràcter fiscal, tant de foment com penalitzadores.

Alhora, l’article 123.1.h de la LDHC tipifica com a infracció molt greu en matèria de qualitat del parc immobiliari mantenir l’habitatge desocupat un cop l’administració hagi adoptat les mesures de foment contemplades al precepte 42. Segons els articles 118.1 i 131 del mateix text normatiu, aquesta actuació pot ser sancionada amb multes de fins a 900.000 euros. Cal destacar que d’acord amb el que estableix l’article 119 de la LDHC, les quantitats obtingudes s’hauran de destinar al finançament de polítiques públiques destinades a garantir el dret a l’habitatge.

Finalment, l’article 3 del Codi Civil, estableix que les normes s’han d’interpretar d’acord al context i a la realitat social en què s’apliquen. Un context, caracteritzat per una situació d’emergència habitacional.