Continuïtat o ruptura democràtica?

Comparteix-ho amb els teus amics:

Per Raül Massanella

Als regidors del PSC de l’Ajuntament d’Olot no els ha agradat que en el discurs del debat d’investidura, la CUP afirmés que no volíem ni la monarquia ni aquesta Constitució. Els sembla que amb aquestes paraules es falta al respecte als milers de persones que varen lluitar per aconseguir les llibertats democràtiques que la Constitució del 78 ens concedia.

El raonament socialista incorre en un greu error, que és seguir interpretant el sistema sorgit del franquisme com a transició democràtica i de recuperació dels drets i llibertats individuals i col.lectives. Aquesta concepció, en la mentalitat de l’època, és clar que era encertada; després de gairebé quaranta anys de dictadura feixista, el text constitucional votat el 78 és un gran èxit. Afortunadament, l’anàlisi i la perspectiva històrica s’encarreguen de desmentir-ho.

Nombrosos historiadors (Bernat Muniesa, Andreu Mayayo, Viceç Navarro, Suso de Toro, Eduard Pons Prades, Joan Martínez Alier, José Manuel Laredo…) contraposen el terme “transacció” al de “transició” perquè consideren que el canvi de règim va tenir molt de pacte secret i excloent; qun d’aquests historiadors és Xavier Diez, que ha publicat Anatomia d’una ruptura, del qual prenc una llarga cita: ” els protagonistes van trair les bases que afirmaven representar -sobretot l’oposició-; que es va basar en la desmobilització i la suplantació de la voluntat popular d’acord amb la construcció d’estructures partidistes autoritàries; que va ser violenta (prop de 600 morts documentats entre 1978 i 1983); que la seva màxima obsessió i el seu màxim èxit consistí en la preservació dels privilegis franquistes; que fou una imposició “des de dalt”, supeditada al poder indiscutit dels poders fàctics, i que es fonamentà en el gran silenci i la gran amnèsia (i la llei del punt final, la llei d’amnistia del 1977) que permetia preservar la legitimitat de l’ordre provinent de la dictadura. A més, en el cas català, la transició és assumida com a estafa, com a veritat oculta, com a escamoteig de la realitat. només cal veure el poc interès i fins i tot el desig de silenciar les veus que demanen l’exhumació de les fosses anònimes”.

Si a Espanya hem de parlar de ruptura, de cap manera hauríem de parlar del 75 (mort del dictador), el 77 (primeres eleccions democràtiques), o el 78 (l’aprovació de la Constitució); la veritable ruptura es va produir el 1939, quan l’ordre polític i institucional vigent va ser arrencat de mala manera per un acte de força, per més que una Constitució al cap de quaranta anys intentés reordenar una legalitat dispersa.

En cap cas, les paraules de la CUP busquen faltar al respecte dels milers de lluitadors per les llibertats col.lectives, sinó que volen fixar la nostra atenció en un sistema heretat del desenllaç del conflicte que acaba el 1939 amb un sistema legal i democràtic. Obviar aquest element sí que és faltar al respecte dels milers de morts que van morir durant i després d’aquell conflicte per recuperar un sistema de llibertats individuals i col.lectives que es va basar en l’exercici del dret a decidir quin sistema polític i social volien els espanyols que tingués el país, i la decisió fou una república parlamentària.

Dècades després d’aquells fets, sentir encara que es vol justificar el sistema polític sorgit d’un conflicte armat que va acabar amb un sistema legal i democràtic, fent-nos sentir culpables per la nostra joventut, inexperiència o mala fe, és no haver entès que avui, a la meitat de la segona dècada del segle vint-i-u, volem acabar amb aquests mons caducs per inaugurar-ne de nous. Per això, quan apareix l’acció política, la possibilitat de començar un procés que permeti l’obertura al món, és com si es produís un cataclisme. I la veritat és que ho és, perquè ho estem fent per canviar-ho tot. Perquè, com diu el gran Ovidi:

Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra esforça, creixent. Les molles volen al vent, diuen: “si no et donen, pren”.