COR DE PRÉSSEC

Comparteix-ho amb els teus amics:

Fa 5 anys, un dissabte a la tarda, vam anar a visitar-la, com fèiem dos vegades per setmana.

Li vam portar un tipus concret de préssec que li agradava especialment i que a la residència no tenien. Li agradava molt la fruita i aquests extres els agraïa.

Vam riure i parlar amb normalitat. Era el meu primer dia de vacances i després de visitar-la, marxàvem cap a Blanes a veure els seus espectaculars focs artificials.

Mentre nosaltres gaudíem dels focs que embellien el cel i la pólvora omplia l’aire, el seu cor va deixar de bategar.

De matinada, truquen a l’entrada i per l’ull de la porta veig la meva germana. Endormiscat, obro la porta i em diu les paraules que mai hagués volgut sentir:

-La mama s’ha mort.

No estic despert per entendre el que em diu. No pot ser. Feia poques hores havíem parlat amb ella i estava bé.

Truquem al meu germà.

Ell desperta i dóna la notícia al pare.

Ens truca, entre plors.

Poc després estem tots abraçats i les llàgrimes ens inunden els cors.

Potser la última cosa que va menjar va ser el préssec que li vam portar.

Tenia un cor gran,dolç i alhora suau, com un préssec dels bons.

Era la millor.

És la millor.

Perquè han passat 5 anys, però ni que passin 50, no deixarà d’il·luminar-nos i fer-nos somriure quan pensem en ella, que és sempre.

Quan ens pregunten com ens diguem, normalment contestem amb el nom. A vegades amb el nom i primer cognom.

Quasi mai utilitzem el segon. El de la mare.

Es mereix molt més. De fet, ho mereix tot, però una petita manera d’estimar-la és posar als meus llibres el seu cognom.

Perquè jo em dic Manel, sí. Manel Fortis, sí. Però també, i orgullosament, Manel Fortis i Artacho.

Perquè ser el seu fill és un orgull.

Un petó, mare.

Manel Fortis i Artacho