Escrit de Gabriela Balan: 28 d’abril

Comparteix-ho amb els teus amics:

28 d’abril
Escrit de Gabriela Balan

Era un assolellat dia d’abril, quan el jove i guapo príncep havia sortit a caçar pel bosc que envoltava el palau on vivia amb el seu pare. Acompanyat de l’escorta reial, després d’una bona cavalcada anant cap al riu perquè els cavalls assedegats beguessin, van sentir les veus alegres d’unes noies joves cantant. Eren les tres filles d’en Joan, el peixater. La Petra, l’Alberta i la Paula, cantaven felices, rentant la roba al riu.

En veure que s’apropava l’escorta reial van parar de cantar i la Paula, la més gran d’elles, va començar a dir a les seves germanes:

– Si jo fos l’elegida. Si el príncep es casaria amb mi, passat tres dies el casament li prepararia un pa que mai s’acabaria, que el faria més fort, més sa i així mai tindria gana en les seves lluites lluny del seu regne i sempre TRIOMFARIA!!!

L’Alberta, la mitjana, va dir:

-Si em triés a mi, en set dies passats el casament li cosiria una camisa que l’aigua no la mullés, el foc no la cremés i l’espasa no la tallés i així SEMPRE VENCERIA!!!

La Petra, la més petita, va dir:

-Si a mi em volgués com a esposa, en 4 setmanes passades del casament, li donaria la notícia d’estar encinta d’un parell de nens cada un amb un estel al front i els cabells d’or. Seran més guapos que el sol i seran els que perpetuaran el seu nom.

El príncep en sentir la conversa de les noies va fer venir el peixater al palau i li va demanar la mà de la seva filla gran, la Paula. Després d’un casament a l’alçada del seu rang, passat tres dies del casament, el príncep li recordà a la jove dama de la Cort que havia arribat l’hora de complir la seva promesa. Ella va començar a fer pans i pans i pans, però cap sortia com el que li havia promès…. Com que no va poder complir la promesa feta, el príncep, enrabiat la va fer fora del palau reial.

Llavors el príncep va demanar la mà de la filla mitjana del peixater, l’Alberta i es va casar amb ella, també. Però a l’hora de la veritat tampoc va poder complir amb la promesa feta. Llavors va tenir la mateixa sort que la seva germana gran.

I com el príncep no aprenia dels seus errors, va demanar al peixater la mà de la filla petita, la Petra, amb qui també es va casar. Estava més enamorat i esperançat que mai, perquè passat un mes del dia del casament ella li va confessar que estava encinta de bessons. Què podria anar malament?

Però la fatalitat va fer que el príncep hagués d’anar a la guerra i això va fer que no pogués estar present a l’hora del part de la Petra.

Malgrat que ell no va poder presenciar-ho, la Petra va complir la promesa feta. La mare del príncep s’havia mort a l’hora de portar-lo en aquest món i per això va créixer amb la madrastra. Aquesta tenia una filla, la Soraya amb qui tenia pensat casar el príncep. Llavors, en un moment del complicat part, la madrastra va agafar els preciosos bessons i els va enterrar al jardí. Al seu lloc hi va posar dos gossets, dient a tothom que era això el que ella havia parit.

Quan va tornar el príncep es va decebre moltíssim i també va castigar a la seva dona, enterrant-la en el terra fins als pits, com a mal exemple.

On van ser enterrats els bessons, van créixer dos roures idèntics, meravellosos. Al príncep els hi encantaven. La madrastra, com que sabia qui són, els va fer tallar.

El príncep va demanar que li confeccionés dos llits dels roures que tant li agradaven… Però com que a la nit els llits parlaven entre ells i només els sentia la Soraya, que ara era l’esposa del príncep, va convèncer al seu marit que cremés els llits, aconsellada per la seva mare.

Del foc van saltar dues espurnes que es van transformar en dos xaiets preciosos que alegraven la vista del príncep i amb qui va agafar una estimació especial.

Veient això, la madrastra, va decidir matar els xaiets. La madrastra va ordenar que els cremessin per no poder reencarnar-se en res. Però en netejar les eines, van caure uns trossets de carn al riu que es van transformar en dos peixos d’or.

El peixater, com que anava a pescar cada dia, els va trobar i va quedar meravellat. Els peixos li van demanar que els portés al palau del príncep però abans li van demanar que els hi portés dues gorres.

En saltar a l’herba es van transformar en dos nois joves i guapos. Amb les gorres es van tapar l’estel i els cabells d’or i van demanar que els portés davant del príncep. Les guàrdies no els volien deixar entrar perquè portaven roba de pagès i no volien treure’s les gorres. La madrastra i la seva filla, amb la por ficada als ossos, van ordenar que els fessin fora.

Ells van entrar amb força i una vegada davant del príncep, es van treure les gorres. La veritat sempre triomfa!

La madrastra i la seva filla van entrar a la presó de per vida i la Petra va viure feliç amb el príncep i els seus preciosos fills.

Qualsevol semblança amb l’adaptació del compte “Dos feti cu stea in frunte”de Ioan Slavici i el 28 d’abril, és pura casualitat.

Escrit de Gabriela Balan