Jutges i fiscals del cas Banca Catalana diuen que molts dels magistrats que van exculpar Pujol “ni van mirar els papers”

Comparteix-ho amb els teus amics:

‘Banca Catalana: caso abierto’ (Península) és el títol del llibre que Pere Rios presentarà dilluns. El periodista recupera documentació del sumari per intentar demostrar “l’enriquiment” de l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol en el controvertit cas als 80. A més, inclou entrevistes amb alguns dels jutges i els fiscals, on expliquen que “la majoria” dels magistrats del tribunal que va exculpar Pujol “ni tan sols es van mirar els papers”, i que van assistir a la deliberació amb el vot prefixat, convençuts que se’ls pretenia “utilitzar políticament”. Els fiscals fins i tot asseguren que només “10 o 12” dels 41 magistrats van recollir part de la documentació que havia d’ajudar a decidir el vot.

958629
ACN El llibre ‘Banca Catalana: caso abierto’, de Pere Ríos, davant la portada que a l’any 84 anunciava la querella contra Jordi Pujol.

La confessió de l’expresident sobre els diners que va tenir amagats durant dècades a un paradís fiscals va aixecar algunes sospites que van relacionar aquells comptes amb el polèmic cas Banca Catalana, obert i tancat als anys 80, quan Jordi Pujol tot just començava la seva carrera al capdavant de la Generalitat. Al calor d’aquesta actualitat, el periodista d’El País Pere Ríos ha publicat ‘Banca Catalana: caso abierto’, que ja està a la venda i que es presenta dilluns de la mà de l’autor i els fiscals que van portar el cas en el seu dia, José María Mena i Carlos Jiménez Villarejo.

I és que els dos fiscals formen part dels testimonis que Ríos entrevista per a aquest llibre i que, junt a altres, ofereixen el seu testimoni i expliquen la seva versió sobre com es va desenvolupar el cas i per què es va tancar. En aquest sentit, Mena i Villarejo sumen el seu testimoni a alguns dels jutges que formaven part de l’Audiència Territorial de Barcelona que va exculpar Pujol dels delictes que se li atribuïen, per abonar la tesi que “la majoria” dels magistrats d’aquell tribunal van decidir el seu vot d’exculpació sense estudiar el cas en profunditat i emparant-se en la idea que no podien seguir endavant amb el procés contra l’aleshores president perquè serien utilitzats políticament contra ell.

Una d’aquestes magistrades amb les que parla Pere Ríos en aquest llibre és Margarita Robles, que va votar a favor del processament a Pujol. Segons diu, alguns dels seus companys li van dir directament que no pretenien ni llegir el sumari. “Em va dir: ‘Jo, per suposat que no em vaig a mirar tots els papers”, diu Robles, qui assegura que molts dels magistrats comentaven aquesta posició sense pudor en les converses informals.

Segons Robles, el motiu era molt clar. “No sé qui, però algú va fer arribar als magistrats que estaven sent utilitzats en la lluita política entre socialistes i Convergència, i que per a això s’estava utilitzant el procediment judicial pel simple fet de la interposició de la querella”, explica Robles, qui no dubta en afirmar que aquells companys seus “partien de la base que es volia utilitzar als magistrats i que era evident que no hi havia delicte sense llegir-se la documentació perquè hi havia molts papers”. Actualment, Robles és membre del Tribunal Suprem.

Una altra membre del TS en l’actualitat, Celsa Pico, també formava part del ple d’aquella Audiència Territorial que va exculpar Pujol, i també parla amb Ríos en aquest llibre. Com Robles, abona la mateixa teoria sobre la manca d’interès i la predefinició del vot dels magistrats. “Hi va haver gent que no va veure el sumari”, explicat, tot afegint que recorda, per exemple, “haver comentat amb algun magistrat una operació concreta que em va cridar l’atenció perquè era la concessió d’un préstec de 1.000 o 2.000 milions de pessetes atorgat a un important cognom a la barra d’un pub de Madrid a les 9 de la nit”. “No em semblava que fos un lloc per concedir un crèdit, i recordo haver comentat això amb algun company que no tenia present la dada, i em resultava molt cridaner”, relata.

Antonio Doñate, un altre dels magistrats presents a la votació i un dels que va optar per l’exculpació, també explica al llibre que “la immensa majoria dels 33 jutges que van votar a favor -de l’exculpació- ni s’havien llegit la totalitat de les actuacions ni tenien una preparació adequada”. Tot i això, no tots els jutges entrevistats per Pere Ríos mantenen aquesta tesi. José Manuel Bandrés és, però, l’únic dels cinc que no considera aquesta possibilitat. Ell va votar a favor de l’exculpació.

L’últim dels testimonis dels magistrats abona la mateixa tesi de Robles, Pico i Doñate malgrat que va ser un dels que també va exculpar Pujol, però ha preferit mantenir l’anonimat en el llibre. Aquest jutge assegura que recorda que ell i els seus companys “no van estar a l’alçada” en aquell moment i coincideix en que molts van optar per no aprofundir en el cas perquè s’havien cregut la idea de que serien utilitzats políticament. “Que part dels jutges se sentien utilitzats és una veritat com un temple. Tot abonava aquesta postura: el tradicional apolicitisme dels magistrats, el no voler ser conduits i la comoditat de tots”, afirma rotund.

A més, explica que ningú li va “mencionar expressament que no s’hagués llegit el sumari”, però diu que “no obstant, l’absència de comentaris, dubtes o qüestions va ser total”. “Tinc per cert que la majoria va acudir al ple amb el vot pràcticament decidit”, sentencia.

El testimoni que completa aquesta tesi sobre els magistrats és el dels fiscals del cas. Mena assegura que “els jutges no van actuar amb la suficient atenció” i explica que “les dades” que ells tenen “és que no van necessitar mirar-se els papers”. Villarejo, en aquest sentit, assegura que “una part significativa d’aquell ple de l’Audiència Territorial no tenia cap interès en conèixer la realitat dels fets”. Mena, a més, afegeix que “la majoria de magistrats no van retirar els documents que havien estat disposats per tal que poguessin conèixer la realitat dels esdeveniments”.

Segons detalla, el ponent del sumari va redactar un document sobre el cas a mode de resum, que recollia la documentació més destacada i “directament dirigit al suport a la seva tesi”. Tot i voler amb aquell escrit, doncs, donar valor a l’exculpació de Pujol, Mena afirma que molt pocs es van interessar per tenir aquells documents. “Hi havia una copia per a cada magistrat i ens consta que només una minoria dels més de 40 el van anar a retirar. La minoria no són 20, serien com 10 o 12. Això és una dada objectiva. Ells no sabien que estaven retratant-se en no anar a per això”, explica.

L’interès del govern de Felipe González

Quan va esclatar el cas, un dels missatges que es va donar des de l’entorn de l’expresident va ser que era una maniobra orquestrada des del govern espanyol del socialista Felipe González per acabar amb el nacionalisme i amb CiU. Al llibre, però, alguns testimonis asseguren que justament va ser al revés, i que l’executiu del PSOE no tenia cap mena d’interès en que el cas tirés endavant però no va voler aturar els peus als fiscals que instruïen el cas.

Fernando Ledesma era en aquells anys el ministre de Justícia i, conseqüentment, qui va nomenar al Fiscal General de l’Estat, Luís Burón, que sempre va ser partidari d’encausar a Pujol per Banca Catalana. El ministre assegura al llibre que quan Burón li explica que vol processar al president de la Generalitat ell “no veia que es pogués justificar amb la seguretat juridico-tècnica imprescindible en una acusació dirigida a aquella persona i d’aquella gravetat”. A més, afegeix que a l’executiu de González, aquesta idea no va caure gens bé. “Al govern ningú, ningú és ningú, tenia el més mínim interès en què tirés endavant aquella acusació. Més aviat es considerava que era una direcció equivocada i que seria un pas mal donat. Ni el govern ni el ministre de Justícia van considerar convenient la presentació de la querella -contra Pujol-. Aquest missatge va ser nítid, inequívoc”, assegura.

Tot i admetre que va fer arribar el seu parer i el del govern espanyol al fiscal general de l’Estat, afirma que no el va pressionar perquè obligués a Mana i Villarejo a desistir. “Li vaig dir: ‘jo penso això. Ara bé, Luís, tu ets el fiscal general de l’Estat. La meva competència no arriba per imposar-te res’. I va avançar el procediment”, relata l’exministre.

En el mateix sentit s’expressa la magistrada Margarita Robles, que explica que a l’executiu de González “no li podia anar bé aquella querella”. “Tota la gent del món de la justícia sabia que Mena i Villarejo no eren uns enviats, sabien que anaven per lliure. Alguns magistrats del ple deien: ‘Aquests estan posant al govern i al PSOE en una situació complicada'”, assegura.

L’advocat i el pla B

A l’altre extrem se situa el testimoni en el llibre del que va ser advocat de Pujol en aquest cas, Joan Piqué Vidal, que manté la mateixa tesi que l’entorn de l’expresident i afirma que “és molt possible” que la querella fos “instigada” per l’executiu espanyol d’aquells anys.

En l’entrevista que Pere Ríos manté amb Piqué Vidal, l’advocat revela quin hauria estat el pla B per salvar Pujol d’un judici si aquella Audiència Territorial hagués processat a l’aleshores president de la Generalitat. “Hi havia una carta que ens podíem guardar. I era que aquell tribunal no havia d’estar format només per magistrats que estaven a Barcelona, sinó per magistrats destinats en tota Catalunya, perquè era l’Audiència Territorial de Barcelona i com a tal era el Tribunal Superior de Catalunya. Però mai van convocar a magistrats destinats a Tarragona, Lleida ni Girona”. Així, l’advocat explica sense amagar-se que si haguessin processat Pujol, “és possible que s’hagués pogut impugnar i tornar a una altra votació”.

Per últim, el llibre dedica tota la primera part a detallar com, segons els informes del Banc d’Espanya i els documents dels fiscals, Jordi Pujol i altres dirigents de Banca Catalana van “enriquir-se” a partir de suposats desviaments de fons de l’entitat per a ús personal. Pere Ríos parla d’això amb Piqué Vidal, però també amb cunyat de Pujol i alt executiu de Banca Catalana, Francesc Cabana. I amb el que fos primer secretari del PSC, Raimon Obiols, també conversa sobre el cas i sobre la vinculació política que se li va atribuir als socialistes.

Barcelona (ACN)