LA MEVA VIDA, NO ES VIDA…

Comparteix-ho amb els teus amics:

Hola, soc la Susana, d’Olot, de 37 anys, mare de tres filles menors (15-13 i 8 anys) La meva infantesa va ser terrible, i la vida que tinc ara no és gaire millor. Resumidament. La meva mare va tenir tres filles i un fill, dos de raça blanca i dos de raça negre de 4 pares diferents.

Vam anar d’Olot a l’Àfrica (Gàmbia). Després de 2 anys i mig vam tornar a Olot on vam patir abusos sexuals per part del pare del meu germà.

Fa 2 anys, em separo d’un home que em maltractava. Això em fa tornar a casa de la meva mare, on feia des dels 8 anys que no vivíem juntes, ja que li van treure la meva custòdia. Jo m’he criat en centres de menors tutelats.

El pitjor que vaig haver de fer va ser tornar a casa la mare i més amb les meves nenes.

Vaig tornar a patir maltractament psicològic i en aquest cas les meves tres filles també o van patir.

Al cap d’un any, ens fa fora de casa i passem 3 dies dormint en un cotxe, és en aquest moment quan l’assistenta ens contacta i ens porta a un aparthotel d’urgència tutelat per l’ajuntament de Girona i la Generalitat de Catalunya de 30 m2 (el bèstia crec que té més metres quadrats que nosaltres).

A causa de la meva situació de violència de gènere i a l’espera d’un judici que fa dos anys que no arriba mentre no rebo ni pensió alimentària (les nenes no mengen) ni robes, ni sabates, ni res de res per part del pare de les nenes, ja que segons sembla, viuen de l’aire. La meva pregunta és; On és la justícia? No n’hi ha, no funciona. A nosaltres les dones que patim violència de gènere, maltractament i abusos… Només ens queda esperar una justícia que mai arriba, una ganivetada o un cop de pota de cabra.

Avui en dia em trobo amb el sou embargat per multes del meu agressor, pendent de judici i amb ordre d’assajament.

Tenim assistenta social, psicòloga, molta ajuda emocional, però el que ens manca és espai, aire, un pis de lloguer social. Que pugui pagar amb la meva modesta nòmina i pugui tirar endavant les meves filles amb una mica de dignitat i que la justícia, que és ràpida, eficient i solidària amb les dones maltractades, posin en el seu lloc els masclistes maltractadors i mals pares.

Crec que he arribat al límit suportable que té una persona i que ja és hora que es facin bé les coses per tal que les 4 puguem viure dignament.

Hi ha medis per resoldre la meva situació, per quins motius no s’estan posant en pràctica? Les meves filles i jo ho necessitem amb urgència.

Susana López Bayo

Comparteix-ho amb els teus amics: