OPINIÓ: Afectada de 91 anys

Comparteix-ho amb els teus amics:

Com la majoria de vostès he basat la meva existència a sortir endavant i donar el millor que he pogut als meus fills. Avui ja són grans i tenen la seva pròpia vida. Sóc testimoni de com van neixen les noves generacions de la família. No puc veure’ls per ser cega. Puc acaronar-los amb tot el meu cor, sense possibilitat d’anar al seu darrere per necessitar la cadira de rodes.

Als 91 anys, el dia a dia és difícil… Llevar-se, dutxar-se, vestir-se i anar a qualsevol lloc de la casa, es converteix en tota una odissea, impensable quan no es té la meva edat. Entendran que ja no puc viure sola i que, per redactar aquesta carta m’ha calgut ajut.

Per fortuna, sóc una mare estimada que viu amb una de les seves petites. Però com he citat abans, també ella té responsabilitats… Una feina, abastir casa seva, el seu marit i a mi. Per tal de no deixar-me sola, paga a una empresa encarregada de proporcionar cuidadors a persones dependents com jo i que es troba vinculada amb el Consorci d’Acció Social ‘Sumar’. Estem a les portes de les vacances per a molts afortunats treballadors, un moment en el qual altres ens esgarrifem per haver d’acceptar que la nostra cuidadora sigui substituïda per una desconeguda. Malgrat tot, donem per fet que l’empresa a la qual paguem ens aportarà professionalitat i cura en la nova persona que ha de fer-se càrrec de nosaltres, els vells. El sentiment de frustració esdevé tota una crua realitat quan comprovem que per manca de personal i avarícia, aquells que a canvi de diners haurien de vetllar per nosaltres, ens envien treballadores que, per més bona voluntat que hi posin, no han rebut cap mena de formació ni tenen titulació, posant en risc la nostra vida.

Hauríem de posar cura, ja que som persones humanes. Gràcies

Josefa H. Lopez Narbona

Col·labora amb nosaltres amb fotos, vídeos, notícies, articles d’opinió i denuncia, etc. Al nostre Wahassap 648 696 451 o per e-mail elgarrotxi.cat@gmail.com.