VÍDEO: Dos joves garrotxins travessen Europa fent autoestop

Comparteix-ho amb els teus amics:

L’olotí Pau Serra Planagumà de 21 anys i estudiant Ciències ambientals a la UDG, junt amb Miquel Pagès Masias de 21 anys de Sant Joan les Fonts i estudiant d’Enginyeria Mecànica a la UPC. Varen prendre la decisió de travessar Europa fent autoestop aquest passat estiu.

Aquesta història comença del no res, d’una simple pregunta i la consegüent resposta:

– “Perquè no ens n’anem a fer autoestop per Europa el proper estiu?”
– “Perquè no?”

Així que després d’un brindis, uns mesos d’espera i una petita preparació de la ruta i el material necessari, el 3 de juliol iniciem la nostra aventura.

Comencem el nostre viatge just passat la frontera amb França. Allà, amb certs nervis, aixequem el dit esperant que algun cotxe accedeixi a dur-nos. Des del primer moment ja ens adonem que aquest viatge ens depararà moltes sorpreses.

La primera parada és Chamonix, on ens hi plantem al cap d’un dia i mig d’autoestop i un tram final en un tren amb unes vistes espectaculars, que ens ofereixen gaudir de forma gratuïta. Al cap d’unes hores decidim posar-nos a recórrer durant tres dies les muntanyes que voregen l’emblemàtic Mont Blanc. Realitzem 70 dels 200 quilòmetres d’aquest Tour, fins a la població italiana de Courmayer. Aquest meravellós Tour està molt ben senyalitzat i, tot i ser força transitat per excursionistes, està molt ben preservat, en cap moment ens dóna la sensació de veure aquests paratges explotats per l’ésser humà, ans el contrari.

Des d’allà fem un salt cap a Suïssa. Després de banyar-nos en uns llacs espectaculars arribem a la ciutat de Zermatt, al peu del majestuós Matterhorn o Cervino. Aquí ens trobem per casualitat amb uns companys olotins que ho tenen tot a punt per realitzar l’ascens a aquesta impressionant muntanya. Els desitgem molta sort i ens posem a caminar per la base i voltants d’aquesta imponent formació rocosa. Al vespre, deixem aquest poble on, malauradament, sí hem vist una enorme explotació turística que ens ha deixat un regust una mica amarg. Tenim l’ocasió d’agafar un cotxe que ens porta de festa a Berna, on passem la nit, i l’endemà ens deixen en la bona direcció per continuar la nostra aventura.

Després d’aquesta nit salvatge, un noi que havia viatjat de la mateixa manera que nosaltres però per Àsia, ens carrega i ens aconsella visitar un refugi lliure prop de Lauterbrunnen. Aquest es troba envoltat per glaceres, al peu del Jungfrau. Hi acabem passant tres nits a causa de les males condicions meteorològiques, però en els moments de pau podem gaudir de la majestuositat del que ens envolta i la tranquil·litat que es respira en aquest indret. Degut a les males condicions meteorològiques que es presenten per la següent setmana decidim no visitar Àustria i comencem a enfilar-nos direcció nord.

Primer travessem Alemanya, un país que ens sorprèn per les dificultats que tenim fent autoestop i per l’actitud d’alguns habitants cap a persones que, com nosaltres, no són residents a Alemanya. Alemanya, doncs, és el lloc on moralment ens sentim més enfonsats. Tot i així, no decaiem ni permetem que el somriure s’esborri de les nostres cares, i decidim quedar-nos amb el record de les meravelloses persones que ens creuem durant el nostre camí.

D’allà ens desplacem cap a Dinamarca, país que travessem fàcilment amb un dia, i seguidament cap a Suècia que, tot i que amb més dificultat, també creuem ràpidament. La nostra entrada a Noruega, el nostre principal objectiu, és triomfal. Travessem la frontera amb el cotxe d’una parella gran que d’entrada no ens volia carregar, i ens ho havia dit amb molt bones paraules, però després d’una bona estona conversant-hi, aconseguim convèncer-los. El viatge és un cúmul de rialles, anècdotes i felicitat completa. Arrel d’això, un cop arribem al seu poble decideixen pagar-nos un tren fins a Oslo. Ens diuen que s’ho han passat d’allò més bé i que estan molt orgullosos d’haver canviat d’opinió.

Després de visitar Oslo ens dirigim cap a Trolltunga. Una de les nits d’acampada que realitzem és en una zona força urbanitzada, i per això a la que veiem un camp sense tanques no dubtem a plantar-hi la tenda. Al cap de poca estona se’ns acosta una dona. D’entrada ens intenta fer entendre que no li agrada que acampem allà, però després d’explicar-l’hi la nostra aventura, se’n torna cap a casa i ens apareix amb un pot de melmelada feta d’una fruita que no havíem vist mai anomenada “cloudberry”, que només es troba als països nòrdics i és molt preuada i exclusiva.

L’endemà d’aquest fet arribem a Trolltunga, on es troba una de les pedres penjades més característiques, i on gaudim d’un dels paisatges més imponents de Noruega. Per sort, decidim acampar-hi i així podem admirar tranquil·lament aquest lloc amb tota la seva esplendor, cosa impossible durant el dia, ja que es tracta d’un lloc molt massificat.

La nostra següent parada és Bergen, on som afortunats de gaudir d’un dia radiant, cosa poc habitual en aquest lloc. Tenim la sort de coincidir amb vàries persones catalanes, una de les quals és guia turística, de manera que a banda d’acollir-nos, tenim l’oportunitat de visitar el lloc amb algú que s’ho coneix de primera mà.

Deixem enrere aquesta ciutat i varis llocs que teníem amb ment per tal de visitar-ne d’altres que ens recomana la gent local. Sens dubte no ens defrauden. Anem avançant en direcció nord fins a arribar a Kristiansund per l’Atlantic Road, una carretera meravellosa que circula al costat del mar per diferents illes, i ens anem adonant que l’hospitalitat i amabilitat de la gent creix. Un dia, per ser més exactes, mentre cuinem assentats en unes roques, ens treuen un parell de cadires d’una casa perquè puguem estar més còmodes.

Un cop sortim de Kristiansund, i després d’haver recorregut i visitat vàries muntanyes de la zona, decidim que la nostra pròxima destinació és Lofoten. Després de varis cotxes ens trobem uns germans francesos que estant fent la volta al món en furgoneta i que, igual que nosaltres, es dirigeixen a aquestes illes. El 3 d’agost, un mes després de la nostra sortida, creuem el Cercle Polar Àrtic. Aquest fet ens emociona: un mes enrere no crèiem ni molt menys arribar tan lluny, i ara mateix, en canvi, ens veiem capaços de tot. Juntament amb aquests germans visitem l’entrada d’un fiord on es produeix un fet gairebé sobrenatural: dues vegades al dia l’aigua hi entra amb tanta força que es formen uns remolins i bombolles gegants que, amb poca estona, fan pujar el nivell del fiord de forma considerable.

Finalment arribem a Lofoten, un paradís del que havíem sentit a parlar i que, sense gaire certesa de si seria possible donada la seva llunyania, volíem visitar amb bogeria. La nostra arribada no podria ser millor, ja que fa un dia radiant, i decidim pujar en una muntanya força alta per veure la posta de sol. Hi arribem quan ja és tard, però el que veiem ens al·lucina. Unes vistes de totes les illes, acompanyades d’una posta de sol que no acaba mai. Després d’una bona estona bocabadats i intentant assimilar que tot allò no és un somni, baixem. Arribant a la tenda la claror comença a ser més intensa i el dia es comença a aixecar altra vegada sense tenir temps de fer-se fosc, un altre fet que ens deixa meravellats.

Ens passem varis dies pujant muntanyes d’aquestes escarpades illes que semblen ben bé d’un altre planeta i admirant cada vegada més aquest lloc. També visitem uns quants poblets de pescadors que ens transporten al dur passat que es vivia en aquests indrets. I quan ja és el moment d’enfilar el camí de tornada, ens apareix la cirereta d’una pastís pleníssim d’elles. Tot comença amb un home, l’Einar, que ens porta a casa seva per poder pescar. Aquest dia acaba amb un èxit espectacular, ja que després de veure un lleó marí i dues balenes, pesquem una dotzena de peixos força grans, tot això acompanyats d’una posta de sol novament espectacular. A partir d’aquí, durant uns quants dies gaudim com mai fent les feines que ens deixa fer a la seva granja, provem tot tipus de menjars tradicionals i experimentem la vida i cultura hospitalària d’aquesta zona. A casa d’aquest home s’hi presenta gent de totes les edats i s’hi respira un ambient familiar que ens encanta.

No veiem el dia de marxar-ne, però malauradament s’acosta el dia de la nostra tornada. El nostre avió surt de Trondheim, i la nostra anada fins allà, com moltes coses del viatge, és totalment inesperada. Després de parlar de mil i una opcions, l’Einar ens acaba deixant un cotxe perquè puguem conduir els gairebé 1000 kilòmetres que ens separen d’aquest punt. Un cop arribem, deixem el cotxe prop de l’aeroport, a la granja d’un seu amic a qui visitarà properament. I si ja no sabíem com agrair tot el que ens havien ofert durant aquest viatge que s’acostava a la seva fi, aquest amic ens compra uns bitllets de tren fins a l’aeroport, demanant-nos que tornem l’any següent, però que sobretot primer passem a visitar-lo a ell.

Aquesta forma de viatjar, a banda de ser molt econòmica, ens ha ensenyat a conviure amb tot tipus de persones i cultures, a afrontar les inquietuds sense pors i els problemes amb un somriure, a confirmar que sempre hi ha part positiva dins un dia dolent, a que mai s’ha de perdre l’esperança i que el món està ple de gent meravellosa.

393579_330b9320ce9f46fa9fbb28cc44e9d289-mv2_d_1600_1200_s_2

Sense cap mena de dubte, ha estat un viatge que ens ha marcat. Per una banda, per tots els racons que hem pogut visitar, alguns més coneguts, d’altres completament remots i que tant lluny de casa ens semblaven. Però per altra banda, el que ens ha enamorat de viatjar fent autoestop han estat les persones que ens han donat algun cop de mà, les històries i la bondat que s’amagava darrera de cada una d’elles. Hem après que ajudar és senzill i gratificant, i que tan sols amb la intenció de fer-ho i una mica d’energia i mentalitat positiva és suficient. Un cop més, ens hem adonat que si es té una idea s’ha d’anar a per ella, que tot anirà bé, i que viatjar és una de les millors formes d’obrir la ment i sentir-se més viu que mai.

Més info: travessanteuropa.wixsite.com/travessanteuropa